La història es remunta a temps pretèrits. L'illa de Sardenya havia passat a finals del 1324 sota el domini de la Corona d'Aragó, però l'aliança entre genovesos i pisans contra els nou dominadors va obligar a intervenir les autoritats. El 28 de setembre de 1372, Pere el Cerimoniós decidia expulsar de l'Alguer tots els sards autòctons i el repoblà amb famílies del Principat, entre les quals n'hi havia del Camp de Tarragona. L'escriptor sard d'ascendència catalana, Joaquim Arquer, relatava en una obra de 1553 que 'L'Algher, civitas est nova, parva populosa tamen et munitisima, ornata, cuius incolae fere onmes tarraconenses sunt', que traduït vol dir 'l'Alguer és una ciutat nova, petita, però molt poblada, fortificada, rica i adornada, i els habitants de la qual són quasi tots tarragonins”.
La presència de famílies del Camp va ser massiva si tenim en compte el que apuntà el fotògraf i historiador vallenc Pere Català Roca a 'Invitació a l'Alguer'. Aquest explica que la colònia catalana provenia majoritàriament del Camp de Tarragona i del Penedès, els quals havien estat fidels i obedients a la Corona d'Aragó. En antics documents dels arxius de Sardenya apareixen noms propis de ciutadans del Camp de Tarragona com Montoliu, Alcover, Valls, i fins i tot es repeteix el cognom Boyl, segons escriu el notari i bibliòfil tarragoní Josep Gramunt i Subiela a Els Llinatges Catalans a Sardenya (1953). L'historiador alguerès Pasqual Scanu va més enllà i a 'Vincles entre Tarragona i l'Alguer' explica que els primers van exportar 'tot un seguit de costums i formes de viure, de pregar i de relacions humanes que reproduïen el caràcter genètic i l'empremta pròpies de la Tarraco Imperial'. Tot i aquests indicis, els darrers estudis sobre l'Alguer, publicats als anys 80, semblen qüestionar que la presència de gent del Camp de Tarragona fos massiva i es creu que els algueresos catalans provenien també de Barcelona -l'illa es coneix com 'la Barceloneta', així com de l'Aragó, les Balears i la Catalunya Nord.
Aquest origen divers sembla confirmar-se quan parlem del lèxic alguerès. En tot cas, no estem parlant de paraules en recessió, és a dir, termes que aquí es troben en desús i que utilitza majoritàriament la gent gran. No obstant, Pere Català afirmà que hi havia termes propis de l'alguerès que derivaven del dialecte tarragoní com Legu -Alego-, que significa 'de seguida, aviat o molt aviat' i 'Ginqueta', un dels còdols, emblemàticament algueresos, amb què estan empedrats els carrers de l'Alguer Vella.
Sobre aquests termes, el lingüista Xavier Brotons explica que 'Alego' és una paraula que es deia a Reus i a la població prioratina de la Figuera, però que també s’utilitza en el dialecte nord-occidental. En el cas de 'Ginqueta', el lingüista qüestiona que el terme apuntat com a propi per Català fos un diminutiu del terme 'Ginca', que era un mot utilitzat a Valls. Precisament, la ginqueta dóna títol a una cançó del cantautor alguerès Pino Piras, que en una de les estrofes afirma que "Sem gemel·los (bessons) de Tarragona. Tota història bel·líssima".
El mateix Brotons apunta com a terme comú 'munta' per referir-se a pujar, compartit amb el rossellonès. D’altra banda, el dialectòleg de Cambrils, Pere Navarro, afegeix altres mots com Fadrí (solter), morro (llavi), (forqueta) forquilla i calça (Mitja), tarragonins i/o baleàrics, i altres arcaismes com llong (llarg), munt (muntanya) i gonella (faldilla) .
El que sí que és propi és el nexe entre la morfosintaxi del tarragoní i l’alguerès. Joan Veny, autor d'Els Parlars Catalans' i membre de la Secció Filològica de l'institut d'Estudis Catalans, ha estudiat exhaustivament les varietats de la llengua, seguint l'estela del Diccionari català-valencià-balear, dels mestres, també mallorquins, mossèn Antoni Alcover i Francesc de Borja Moll. En aquest sentit, doncs, l'article definit masculí 'lo' es conserva en el subdialecte central pronunciat com a 'lu' així com el demostratiu de proximitat 'aqueix'. El mateix succeeix amb els pronoms personals en primera persona com 'io', els parentius mon, ma, ton, son, sa, i els plurals antics etimològics com 'jóvens' o 'homens'. A més, la fonètica algueresa es construeix a partir del català oriental i es neutralitzen les 'o' i 'u' àtones en u com la paraula 'pultal' (portal) o 'duró' (dolor). El mateix passa les 'e' i 'a' àtones com palzona (persona) i algarés (alguerès) i amb la r final, que emmudeix: aná (anar) i "vurá"(volar).
En aquest lligam històric entre el Camp i l'Alguer hi té molt a veure l'historiador reusenc i cònsol d'Espanya a la localitat de Càller, Eduard Toda, que va arribar a l’illa el 20 de setembre de 1886. Toda va ser l'encarregat de reconduir les relacions dels algueresos amb els catalans després d'un període de decadència de Catalunya i va donar un impuls a la cultura catalana i la llengua dins l'illa. De la seva estança es refereix el mateix Toda en una obra on narrava les semblances que l'illa tenia amb la demarcació. "Vaig parar-me a contemplar-lo des del coll veí, a Vallverd, i em semblà veure ma terra des de l'ermita de Santa Anna o el puig de l'Apotecari. Los conreus son iguals als nostres, i fins los noms de diferents partides recorden que en passar per allí els catalans som a casa".
Dos segles després de la visita de Toda, la relació amb l'Alguer s'ha incrementat gràcies a l'estímul turístic. Fins fa poc es podia anar des de l'Aeroport de Reus a l'Alguer, encara que mantenen les connexions des de Barcelona i Girona. A més, Els Amics de l'Alguer de Tarragona, una entitat que es va constituir el passat mes de juny, ha organitzat recentment un viatge a la ciutat de Sardenya per commemorar el cinquantè aniversari del desplaçament cap a l'illa d'un grup de polítics i intel·lectuals, a bord del vaixell 'Virginia de Churruca', en què hi anaven membres de les nostres comarques. De la mateixa manera, diverses entitats i cantautors vetllen des de l'illa per la pervivència de la llengua i la cultura catalana.
Les ciutats de Tarragona i l'Alguer es troben agermanades des del 22 de setembre del 1972. A l'Alguer es pot passejar per la Via Tarragona i pel Parc Tarragona o allotjar-se a l'Hotel Barcellona, l'antic Hotel Tarragona. I a la demarcació, localitats com Reus tenen un carrer que porta el nom de la ciutat de l'illa, mentre que a la Punta del Miracle podem observar el monòlit de La Glorieta de l'Alguer amb la poesia 'Portem la flama de l’amor perpetu / del poble de l'Alguer per Tarragona'.
L'Alguer, 'S'Alighera' en sard, i 'Alghero' en alguerès, se situa a l’extrem nord-oest de l'illa italiana de Sardenya i té una població de 40.803 habitants. Un 80% de la població utilitza l'italià com a llengua habitual, mentre que un 3% parla en sard. La llengua catalana la coneix la meitat de la població i l'empra més o menys habitualment, un 20% d'aquesta. L'alguerès està teòricament 'protegit' en la 'Norma en matèria de tutela de les minories lingüístiques històriques', llei italiana que preveu un estatut dins la regió sarda, figurant com a matèria optativa en els centres educatius algueresos, d'ús opcional pels mitjans i l’administració, però sense cap reconeixement de cooficialitat. Diverses iniciatives associatives, amb el suport de la Generalitat de Catalunya i d'entitats com Òmnium Cultural, on s'ubica una delegació de la Universitat Oberta de Catalunya, en el carrer de Sant Francesc (o via Carlos Alberto, en la seva doble nomenclatura local) han desenvolupat programes d'immersió lingüística els darrers anys.
Cal destacar la ingent tasca de dinamització lingüística i cultural duta a terme per l'associació Obra Cultural de l'Alguer, amb un prolífic fons bibliogràfic català, especialment d’autors locals, literats i historiadors. Paral·lelament, les iniciatives culturals (literatura, música, cançó...) adquireixen un protagonisme important amb l'organització de jornades culturals en dates assenyalades com Sant Joan o la Setmana Santa, a banda de participar amb altres entitats dels Països Catalans. L'escola d’alguerès Pascual Scanu, des de 1982, que dóna nom a l’escriptor i lingüista alguerès més important del segle XX, situada al carrer de Mallorca i actualment impulsada per l'arxiver-historiador local, mossèn Antoni Nughes, director de la publicació 'L'Alguer. Periòdic de cultura i d’informació', va ser la primera experiència en aquest sentit, a finals dels anys setanta, després d’un llarg període de substitució lingüística familiar per part de la llengua oficial de l'Estat italià.
D’altra banda, malgrat tot, hi ha emissions de ràdio en alguerès i Catalan TV, televisió associativa de la població, emet des de 2004 en italià i català, gairebé la meitat de la seva programació, en col·laboració amb Televisió de Catalunya. Els canals de la Corporació Catalana arriben a l'Alguer per canal digital des de fa dos anys, gràcies al conveni signat entre la Generalitat de Catalunya i l’Obra Cultural, encarregada de fer arribar el senyal amb la col·laboració econòmica de comerciants locals i el govern municipal de la ciutat sarda de cultura catalana.
La presència de famílies del Camp va ser massiva si tenim en compte el que apuntà el fotògraf i historiador vallenc Pere Català Roca a 'Invitació a l'Alguer'. Aquest explica que la colònia catalana provenia majoritàriament del Camp de Tarragona i del Penedès, els quals havien estat fidels i obedients a la Corona d'Aragó. En antics documents dels arxius de Sardenya apareixen noms propis de ciutadans del Camp de Tarragona com Montoliu, Alcover, Valls, i fins i tot es repeteix el cognom Boyl, segons escriu el notari i bibliòfil tarragoní Josep Gramunt i Subiela a Els Llinatges Catalans a Sardenya (1953). L'historiador alguerès Pasqual Scanu va més enllà i a 'Vincles entre Tarragona i l'Alguer' explica que els primers van exportar 'tot un seguit de costums i formes de viure, de pregar i de relacions humanes que reproduïen el caràcter genètic i l'empremta pròpies de la Tarraco Imperial'. Tot i aquests indicis, els darrers estudis sobre l'Alguer, publicats als anys 80, semblen qüestionar que la presència de gent del Camp de Tarragona fos massiva i es creu que els algueresos catalans provenien també de Barcelona -l'illa es coneix com 'la Barceloneta', així com de l'Aragó, les Balears i la Catalunya Nord.
Aquest origen divers sembla confirmar-se quan parlem del lèxic alguerès. En tot cas, no estem parlant de paraules en recessió, és a dir, termes que aquí es troben en desús i que utilitza majoritàriament la gent gran. No obstant, Pere Català afirmà que hi havia termes propis de l'alguerès que derivaven del dialecte tarragoní com Legu -Alego-, que significa 'de seguida, aviat o molt aviat' i 'Ginqueta', un dels còdols, emblemàticament algueresos, amb què estan empedrats els carrers de l'Alguer Vella.
Sobre aquests termes, el lingüista Xavier Brotons explica que 'Alego' és una paraula que es deia a Reus i a la població prioratina de la Figuera, però que també s’utilitza en el dialecte nord-occidental. En el cas de 'Ginqueta', el lingüista qüestiona que el terme apuntat com a propi per Català fos un diminutiu del terme 'Ginca', que era un mot utilitzat a Valls. Precisament, la ginqueta dóna títol a una cançó del cantautor alguerès Pino Piras, que en una de les estrofes afirma que "Sem gemel·los (bessons) de Tarragona. Tota història bel·líssima".
El mateix Brotons apunta com a terme comú 'munta' per referir-se a pujar, compartit amb el rossellonès. D’altra banda, el dialectòleg de Cambrils, Pere Navarro, afegeix altres mots com Fadrí (solter), morro (llavi), (forqueta) forquilla i calça (Mitja), tarragonins i/o baleàrics, i altres arcaismes com llong (llarg), munt (muntanya) i gonella (faldilla) .
El que sí que és propi és el nexe entre la morfosintaxi del tarragoní i l’alguerès. Joan Veny, autor d'Els Parlars Catalans' i membre de la Secció Filològica de l'institut d'Estudis Catalans, ha estudiat exhaustivament les varietats de la llengua, seguint l'estela del Diccionari català-valencià-balear, dels mestres, també mallorquins, mossèn Antoni Alcover i Francesc de Borja Moll. En aquest sentit, doncs, l'article definit masculí 'lo' es conserva en el subdialecte central pronunciat com a 'lu' així com el demostratiu de proximitat 'aqueix'. El mateix succeeix amb els pronoms personals en primera persona com 'io', els parentius mon, ma, ton, son, sa, i els plurals antics etimològics com 'jóvens' o 'homens'. A més, la fonètica algueresa es construeix a partir del català oriental i es neutralitzen les 'o' i 'u' àtones en u com la paraula 'pultal' (portal) o 'duró' (dolor). El mateix passa les 'e' i 'a' àtones com palzona (persona) i algarés (alguerès) i amb la r final, que emmudeix: aná (anar) i "vurá"(volar).
En aquest lligam històric entre el Camp i l'Alguer hi té molt a veure l'historiador reusenc i cònsol d'Espanya a la localitat de Càller, Eduard Toda, que va arribar a l’illa el 20 de setembre de 1886. Toda va ser l'encarregat de reconduir les relacions dels algueresos amb els catalans després d'un període de decadència de Catalunya i va donar un impuls a la cultura catalana i la llengua dins l'illa. De la seva estança es refereix el mateix Toda en una obra on narrava les semblances que l'illa tenia amb la demarcació. "Vaig parar-me a contemplar-lo des del coll veí, a Vallverd, i em semblà veure ma terra des de l'ermita de Santa Anna o el puig de l'Apotecari. Los conreus son iguals als nostres, i fins los noms de diferents partides recorden que en passar per allí els catalans som a casa".
Dos segles després de la visita de Toda, la relació amb l'Alguer s'ha incrementat gràcies a l'estímul turístic. Fins fa poc es podia anar des de l'Aeroport de Reus a l'Alguer, encara que mantenen les connexions des de Barcelona i Girona. A més, Els Amics de l'Alguer de Tarragona, una entitat que es va constituir el passat mes de juny, ha organitzat recentment un viatge a la ciutat de Sardenya per commemorar el cinquantè aniversari del desplaçament cap a l'illa d'un grup de polítics i intel·lectuals, a bord del vaixell 'Virginia de Churruca', en què hi anaven membres de les nostres comarques. De la mateixa manera, diverses entitats i cantautors vetllen des de l'illa per la pervivència de la llengua i la cultura catalana.
Les ciutats de Tarragona i l'Alguer es troben agermanades des del 22 de setembre del 1972. A l'Alguer es pot passejar per la Via Tarragona i pel Parc Tarragona o allotjar-se a l'Hotel Barcellona, l'antic Hotel Tarragona. I a la demarcació, localitats com Reus tenen un carrer que porta el nom de la ciutat de l'illa, mentre que a la Punta del Miracle podem observar el monòlit de La Glorieta de l'Alguer amb la poesia 'Portem la flama de l’amor perpetu / del poble de l'Alguer per Tarragona'.
L'Alguer, 'S'Alighera' en sard, i 'Alghero' en alguerès, se situa a l’extrem nord-oest de l'illa italiana de Sardenya i té una població de 40.803 habitants. Un 80% de la població utilitza l'italià com a llengua habitual, mentre que un 3% parla en sard. La llengua catalana la coneix la meitat de la població i l'empra més o menys habitualment, un 20% d'aquesta. L'alguerès està teòricament 'protegit' en la 'Norma en matèria de tutela de les minories lingüístiques històriques', llei italiana que preveu un estatut dins la regió sarda, figurant com a matèria optativa en els centres educatius algueresos, d'ús opcional pels mitjans i l’administració, però sense cap reconeixement de cooficialitat. Diverses iniciatives associatives, amb el suport de la Generalitat de Catalunya i d'entitats com Òmnium Cultural, on s'ubica una delegació de la Universitat Oberta de Catalunya, en el carrer de Sant Francesc (o via Carlos Alberto, en la seva doble nomenclatura local) han desenvolupat programes d'immersió lingüística els darrers anys.
Cal destacar la ingent tasca de dinamització lingüística i cultural duta a terme per l'associació Obra Cultural de l'Alguer, amb un prolífic fons bibliogràfic català, especialment d’autors locals, literats i historiadors. Paral·lelament, les iniciatives culturals (literatura, música, cançó...) adquireixen un protagonisme important amb l'organització de jornades culturals en dates assenyalades com Sant Joan o la Setmana Santa, a banda de participar amb altres entitats dels Països Catalans. L'escola d’alguerès Pascual Scanu, des de 1982, que dóna nom a l’escriptor i lingüista alguerès més important del segle XX, situada al carrer de Mallorca i actualment impulsada per l'arxiver-historiador local, mossèn Antoni Nughes, director de la publicació 'L'Alguer. Periòdic de cultura i d’informació', va ser la primera experiència en aquest sentit, a finals dels anys setanta, després d’un llarg període de substitució lingüística familiar per part de la llengua oficial de l'Estat italià.
D’altra banda, malgrat tot, hi ha emissions de ràdio en alguerès i Catalan TV, televisió associativa de la població, emet des de 2004 en italià i català, gairebé la meitat de la seva programació, en col·laboració amb Televisió de Catalunya. Els canals de la Corporació Catalana arriben a l'Alguer per canal digital des de fa dos anys, gràcies al conveni signat entre la Generalitat de Catalunya i l’Obra Cultural, encarregada de fer arribar el senyal amb la col·laboració econòmica de comerciants locals i el govern municipal de la ciutat sarda de cultura catalana.
El contingut anterior és una transcripció de l'article titulat 'Algher civitas omnes tarraconenses sunt', elaborat per Albert Sunyol, que es va publicar al diari Reus Digital el dia 7 de juliol del 2010. Per llegir l'article original cliqueu aquí.
El mes d'octubre de l'any passat vaig fer una estada de quatre dies a l'Alguer. Era el primer cop que visitava aquesta ciutat i espero tornar-hi en un futur. Si voleu veure un recull fotogràfic d'aquesta estada cliqueu aquí.
Entrades
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada